UNA DE CONTES: HOMETAGE A BALZAC

Transcric un conte que vaig elaborar a BUP com a homenatge a un dels meus escriptors preferits, Balzac.




23 de Febrer, cinc de la tarda.

Un home mira el rellotge de paret des del sofà de casa seva despreocupadament, fa cara d´aburriment i de fàstig a l´hora. S´aixeca amb mandra i es dirigeix a la finestra on una claror primaveral inusual per l´època de l´any el deixa enlluernat. Fora, els ametllers del seu jardí comencen a florir tímidament davant els primers raigs d´un sol que els escalfa i que mostra la bellesa de les seves flors blanques. Somríu i pensa en la seva joventut, veu aquells carrers del poble coberts per una nevada inusual que trencà la monotonia durant els aburrits dies d´hivern.

-Com ha canviat el clima!- pensa per ell mateix.

S´atansa més a la finestra i veu el seu jardí tot malmés i ple de males herbes que amenacen d´ofegar les flors que anteriorment tan havia cuidat i estimat. I com si això el fes sentir més feliç, es promet que el proper cap de setmana s´encarregarà de regar, podar i replantar aquelles flors que tan admirava la seva dona. Sí, no podia deixar que aquell magnífic jardí es fes malbé.
Amb desgana s´adonà que era tard i que segurament al bar l´esperaven els dos amics de sempre per a fer petar la xerrada i la partideta de costum. Però tot i que aquesta era una de les seves poques distraccions, se li feia més feixuga cada dia que passava.

Sentia com el pes dels anys havia vinclat aquella espatlla forta, i notava com les forces i l´orgull d´aquell masover s´havien anat escolant amb el pas del temps, juntament amb el canvi que havia patit aquell poble i la terra que l´anvoltava i que treballava per guanyar-se les garrofes.
Lentament baixà el carrer de l´esglèsia fins que s´aturà i obrí una de les portes del bar. Aquell establiment si que era del seu gust. Tenia l´aspecte de sempre i això li recordava que encara era a casa seva, malgrat el record d´aquelles urbanitzacions que havien trencat la silueta del poble amb la vinguda de nous forasters que només anaven a dormir a les seves llars. D´aquesta manera sempre podia deixar-se caure al bar del Ciscu, on el pas dels anys s´havia aturat i encara podia fer petar la xerrada amb els amics de sempre i criticar segons ell la mala gestió de l´ajuntament.

-Déu vos guard!- Saludà als seus amics de la taula del fons.

-Home Cinto!, si ja ens pensavem que no vindries!

-Són les cames noi, que em fan anar més lent del que jo voldria!

-Hau Cinto , ara que has arribat ja podem començar la partida.

Però més que la partida, la conversa era el que feia sentir vius a aquells tres pagesos jubilats, el poder parlar de les seves coses, les d´avans és clar, fent-los retornar a una època on encara podien ser feliços. On no hi havia lloc per a aquells nouvinguts que amb poc temps havien destrossat el seu poble amb cases aparellades construides sobre antigues forests només utilitzades de dormitori i que poc a poc anaren trencant l´harmonia d´aquell racó de món on sempre havia regant l´harmonia d´un rellotge sense corda. Això feia que no se sentiessin respectats, ells que eren els de tota la vida havien anat esdevenint ciutadans de segona, i que per aferrar-se al seu món, voltaven pel casc antic, com si les portes del qual fóssin les columnes d´Hèrcules on rera seu s´hi vetllaven monstres esperant al agossarat que pretengés deepassar-les.
Per aquests verals s´encaminà la conversa, com sempre. Que si el batlle s´havia fet ric venent les seves terres per a fer urbanitzacions de dubtosa legalitat a causa de les moltes tales descontrolades, que si això, que si alló... I amb aquestes, la conversa s´allargà fins a fer-los oblidar aquelles cabóries que duien soterrades com l´odi amarg del seu cor, però es feia tard i en Cinto s´acomiadà i enfilà altre volta el carrer per atansar-se a casa seva. Només entrar ja notà com la humitat i el fred s´havien anat introduint a les cambres d´aquella antiga casa mentre ell era fora.
S´aturà davant el retrat de la seva dona i el contemplà absort en confusos pensaments. La dona que es veia a la fotografia era una dona d´uns cinquanta anys, i la seva cara dibuixava el típic somriure que demana el fotograf quan et troves davant de l´objectiu. En Cinto sense adonar-se´n acaronava el marc pensant en aquells temps feliços, quan l´Àngela encara vivia i era al seu costat. Ella era com una part més del seu esperit, l´un i l´altre es complementaven i se li feia difícil passar els dies sense aquella companya que ho havia compartit tot amb ell. Poc a poc una llàgrima anava baixant per la seva galta amb cada pensament que en Cinto extreia del seu cor. No podia més, ja feia deu anys de la seva mort i encara no s´havia pogut acostumar a la mancança de la seva companyia. Sentia unes ganes de morir que li naixien del pit i que se li anaven fent més fortes a cada instant que passava, com si no pogués trobar cap altre sol.lució al sentiment de melangia que l´ofegava i no el deixava respirar.

A pleret anà calmant-se; ja havia passat per aquella situació d´angoixa altres vegades, podríem dir que era com una vàlvula de seguretat que deixava anar una mica de gas per evitar explotar quan la pressió que suportava era massa feixuga cosa que li evitava mals pitjors.
Un cop recuperat d´aquell mal tràngol s´antansà silenciosament fins a la cuina i posà en marxa la calefacció mentre es preparava alguna cosa per a sopar, àpat que com sempre, consistiria en unes bledes bullides i unes rodanxes de lluç congelat que es fregia amb cura i parsimonia car no tenia pressa. De sobte mentre vigilava el foc es recordà del seu fill i anà a posar en marxa el contestador automàtic pe si el noi pensava que tenia un pare, trucant en aquells instants en que en Cinto era fora fent la partida. Premé el botó d´inici i no sentí res, ho tornà a provar però sense resultat. Notà com una punxada li feria el cor de pena. Es sentia com un gos, abandonat, com si el seu món es trovés més llunya cada minut, com si no hi hagués lloc per a ell, desplaçat.
Aquella nit li costà dormir, puig li pesaven massa les emocions del dia , però a la fi, entre sanglots i records amargs la son li guanyà la partida i s´adormí.

24 de febrer al matí;

l´albada mostra un dia gris, ple de núvols. Fora fa fred i es pot veure les fines làmines de glaç que cobreixen la bellesa de les flors dels ametllers.
En Cinto es llevà amb un estat d´ànim que feia joc amb el dia, es posa la batà i amb una lentitud cerimonial anà a preparar-se café. Mentres el seu cap rumiava el mal que hauria causat aquella glaçada als ametllers, tan preocupat com quan depenia de les collites que li proporcionava la terra. Aquella era l´herència que li havia quedat de la seva vida a pagés, a més ho duia a aquella sang que remuntant-se sis generacions enrere s´havia dedicat sempre a llaurar les terres que tant estimava. El fet que el seu fill no hagués volgut continuar aquella tradició, era com una espina que duia clavada al fons de la seva turmentada ànima, i de tant en tant pensava en el resultat de la collita, si enguany seria bona, si la glaçada l´havia malmés...
Les hores anaven passant lentament tot esperant l´arribada de distreure´s amb la partida al ba, la qual era un dels pocs alicents que li quedaven per endolcir-li la vida i prendre´s la pastilla que ens donen a tots. Però la trucada inesperada inesperada d´un dels habituals comunicantli que no es trobava bé i que no hi podia anar acavà per xafar-li el dia. Si li treien alló ja no li quedava res; la seva dona, el seu poble, el seu mas, la força, els pares... tot romania oblidat sota metres de terra o era endut per un vent huracanat anomenat temps. Ja no li quedava res, llevat d´esperar una mort que no acabava mai d´arribar. Tot el seu món havia marxat amb alló que estimava, tot menys els records que el turmentaven.

Amb pas ferm es dirigí a la cuina i obrí la clau del gas, i sense cap mena de temor es ficà al llit. Pensava en el que acabava de fer però no se´n penedia, tant li feia, només pensava en retrobar-se amb els seus i amb el seu món. Reflexionava mentre el son li anava guanyant el seny, es sentia com la terra, orgullós, amb profundes arrels, però també notava les ferides causades per les cases que ara s´erigien sobre les restes dels antics boscos que li havien arrancat la pell. Sense alló no era res, la seva història, la seva vida...25 de febrer, deu del matí. El cos d´aquell pagés orgullós jeu arrailit al voltant de la fotografia de la seva muller, com si els seus pensaments anèssin cap a ell, i la seva cara dibuixava un somriure talment hagués assolit la felicitat perduda. Per fi tornava de nou al seu món.