L'ambiguetat a vegades no només és un art, sinó una necessitat per a la lògica supervivència de les persones, els partits o les institucions. Un art que és practica amb veritable delit (i amb més o menys encert) des de fa més de 28 per part de diversos polítics a Catalunya.
Aquesta indefinició ens ha permés de ser el que som, per tal de rellegir-nos una Constitució i un Estatut (fins a quedar-nos cecs) i tirar endavant lleis que caminen entre la legalitat constitucional i el limbo competencial. Així que vam crear una televisió pública en català, una emisora potent, una llei d'immersió lingüística que va salvar la llengua catalana, un autogovern cimentat en l'il.lusió i l'esperança d'un demà millor.
Però quan has conquerit una muntanya t'has de decidir, o la baixes sabent que sempre serà teva o et poses a treballar per a escalar-ne una altre. I a Catalunya vivim des del 1993 sense acabar de decidir-nos. No és que haguem deixat de ser per art de màgia la locomotora d'Espanya, sinó que fa 15 anys que la tenim parada a l'estació en espera d'una altre destinació. Aquest és el nostre error més greu, la indefinició permanent com a arma. Una arma que fa anys que va quedar absoleta.
Tenim davant nostre diversos congressos de formacions polítiques i potser ha arribat l'hora de les definicions, de que definim quin ha de ser el següent pas, sigui quin sigui aquest (la independència, l'estat federal, un model foral,...).
I és que una bona part de la decadència que viu el nacionalisme català a nivell parlamentari,és fruit de la seva pròpia dinàmica. No és pas una ofensiva del Govern Zapatero, sinó una feblesa pròpia de continguts, esperança i ruta. No tenim cap altre ruta que recuperar el Govern de la Generalitat, d'acord, ja em sembla bé, però per a portar-nos on? Els temps del President Pujol ja no tornaran, i per tant hem de viure per nosaltres mateixos i definir-nos com a tal.
Si ho fem, sigui quina sigui aquesta tria, Catalunya ens seguirà.
Aquesta indefinició ens ha permés de ser el que som, per tal de rellegir-nos una Constitució i un Estatut (fins a quedar-nos cecs) i tirar endavant lleis que caminen entre la legalitat constitucional i el limbo competencial. Així que vam crear una televisió pública en català, una emisora potent, una llei d'immersió lingüística que va salvar la llengua catalana, un autogovern cimentat en l'il.lusió i l'esperança d'un demà millor.
Però quan has conquerit una muntanya t'has de decidir, o la baixes sabent que sempre serà teva o et poses a treballar per a escalar-ne una altre. I a Catalunya vivim des del 1993 sense acabar de decidir-nos. No és que haguem deixat de ser per art de màgia la locomotora d'Espanya, sinó que fa 15 anys que la tenim parada a l'estació en espera d'una altre destinació. Aquest és el nostre error més greu, la indefinició permanent com a arma. Una arma que fa anys que va quedar absoleta.
Tenim davant nostre diversos congressos de formacions polítiques i potser ha arribat l'hora de les definicions, de que definim quin ha de ser el següent pas, sigui quin sigui aquest (la independència, l'estat federal, un model foral,...).
I és que una bona part de la decadència que viu el nacionalisme català a nivell parlamentari,és fruit de la seva pròpia dinàmica. No és pas una ofensiva del Govern Zapatero, sinó una feblesa pròpia de continguts, esperança i ruta. No tenim cap altre ruta que recuperar el Govern de la Generalitat, d'acord, ja em sembla bé, però per a portar-nos on? Els temps del President Pujol ja no tornaran, i per tant hem de viure per nosaltres mateixos i definir-nos com a tal.
Si ho fem, sigui quina sigui aquesta tria, Catalunya ens seguirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada