Els punyals comencen a volar d'un cantó a l'altre i els membres de l'executiva popular prenen partit (tímidament) per un dels bàndols enfrontats. Mai haviem vist baralles o discrepàncies internes entre els diferents sectors del partit conservador, doncs havia fet de la unitat interna una marca pròpia que es venia prou bé.
Els guardians de l'ortodoxia pretenen acorralar i debilitar al màxim a en Rajoy, apunyalant-lo a distància i a l'esquena, i és clar, sense definir quin serà el seu candidat, doncs només el llançaran a la palestra quan l'adversari sagni per tots els costats.
Una de les primeres víctimes col.laterals d'aquest conflicte ha sigut el senyor Sirera, perqué si ja partia d'una posició inestable, ha quedat debilitat del tot al confirmar el seu suport a en Rajoy, i la seva carn sera devorada per un Fernandez-Diaz pletòric, i les seves despulles esquarterades per una Nebrera que presenta més batalla de la que s'esperava.
Ara bé, si la dreta perifèrica (València, Múrcia, Aragó, Galícia,...) vol tenir alguna oportunitat de regir els destins de la formació popular, ha de jugar la carta de la renovació de'n Rajoy, o seguirà sent manada pels senyorets de la capital.
I mentrestant que fa Catalunya? Lliscar suaument per una dolça pendent de decadència. Lenta i bucòlica, però que ens porta inexorablement a una decadència tant real com omnipresent.
Hem fet de la mediocritat una marca pròpia i de la mutil.lació a la lògica discrepància una manera de ser. Fins i tot la nova directora de TV3 afirma a un article de l'Avui que la classe política catalanista té un instint destructiu, de desqualificació a la discrepància i de negativitat.
La nostre classe política ha entrat a una espiral d'autocomplaença, autodestrucció i retroalimentació. Viu per ella i per a ella mateixa, només preocupada de sous, remuneracions i perpetuacions contractuals. Catalunya ha deixat de ser una finalitat per a convertir-se en un mitjà d'obtenció de poder.
Només hi ha una cosa que pot trencar amb aquesta dinàmica de decadència; un líder omnipresent tipus Cambó, Macià, Tarradellas o Pujol, que acabi amb tota aquesta malevolència instaurant un estil superior i pròpi amb una clara fulla de ruta i tornat les seves coses a lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada