dimarts, 6 de maig del 2008

L'OMBRA DE L'ISLAM


Estem a Poitiers, França, l'any 732 d.C. Una combinació de jenets berbers i àrabs musulmans s'estavellen una vegada i una altre contra la formidable formació compacta de Carles Martell. Fa només 100 anys que el profeta ha mort, però en una carrera fantàstica el domini de l'Islam ha recorbert una bona part del món conegut.

Europa, temps actual. Un benintencionat líder europeu, José Luis Rodriguez Zapatero signa amb el seu homòleg turc una declaració d'intencions anomenada "Alianza de civilitzacions".

Molt ha plogut des de l'establiment de l'Islam a Occident, gairebé 1300 anys. Amb tot, aquest temps ha servit per posar a proba les relacions a vegades amistoses (i d'altres no tant) entre el món musulmà i europa. Però la pregunta fonamental és: cap a on s'encamina l'Islam?

No hem d'oblidar que les religions acostumen a aportat una manera de veure i viure la vida. És això dolent? No, simplement ens aporta diferents punts de vista i raonament, cosa que no té perqué ser negativa. En el cas concret d'Europa, aquesta es troba inmersa en una era de canvis estructurals, socials i demogràfics. Lluny queden les èpoques colonials on França i Gran Bretanya iluminaven el món amb la força de les armes i la llum dels seus pensadors. L'Islam ha patit també segles de decadència, però ara agafa una embrancida imparable.

S'arribarà a l'extrem d'un "xoc de civilitzacions"? Tot dependrà de la paciència que demostri el món musulmà. M'explicaré;

Europa no manté unes taxes de natalitat suficients per a garantir el relleu generacional, cosa que ens porta a haver d'importar mà d'obra estrangera per a suplir les nostres mancances. Aquests omplen el buit demogràfic que les nostres acomodades formes de vida comporten. Conseqüentment això implica uns substitució cultural imparable, per tant i de forma natural el pensament, la religió i els comportaments occidentals aniran desapareixent amb el pas dels anys (sempre hi quan no reaccionem amb un baby boom).

A tot això cal sumar-hi la importància econòmica de les matèries primeres, de les que els europeus estem mancats i hem d'importar d'Aràbia, Argèlia, Líbia... Enriquint dia rera dia les societats del proper orient, amb les que hi tenim una dependència absoluta.

Si el món musulmà pren paciència, el seu vell enemic morirà de forma natural, és qüestió de temps (uns 100 o 200 anys). Pensem que la població europea s'envelleix gradualment sense tenir una piràmide de joves de recanvi, i, que per a escalfar les nostres llars o per a enjegar el vehicle consumim uns carburants que paguem a preu d'or a països de l'Orient Proper.

Només queden uns trets per a acabar de definir. Quin paper jugarà l'Amèrica llatina en tot aquest procés i quin suport buscarà Israel per a mantenir la supremacia regional que el permet subreviure.

En el primer supòsit penso que si el pensament europeu sobreviu serà a Amèrica (Argentina, Xile i Uruguay) on la distància geogràfica jugarà un paper primordial. I pel que fa al segon, Israel sap que l'hegemonia dels EUA pot durar uns 30 o 35 anys més, però que la maquinària asiàtica li acabarà per prendre el relleu.
En aquest cas, per tal d'obtenir recursos econòmics i militars, l'estat sionista necessitarà comptar amb una aliança ferma de la Xina o si més no de la Índia, i tot això en un futur no gaire llunyà.

1 comentari:

Vida y convivencia ha dit...

Hi ha un corrent de fons , un substrat cultural a Europa , que alhora es assimilat per una gran quantitat de nouvinguts , inclusos els procedents del mon musulmà, concretat en unes estructures polítiques socials i culturals que no moriran tan fàcilment , però si que quedarà fusionat amb les cultures que venen de fora. Estic convençut que el Islam no es menjarà el mon, ni per. part del jueus ni per. part dels cristians , no per part de les religions orientals, on la cosa està mes dèbil es al Àfrica i centro Amèrica on hi resten religiositats animistes .
J.Farré