Segons les dades facilitades per l'informe de balances fiscals emés pel BBVA, el dèficit de Catalunya entre el que paga i rep és de 11.000 milions d'euros, i segons altres dades oficioses, aquesta diferència podria arribar als 22.000 (3.660.492 milions de les antigues pessetes).
Aquesta sobrecàrrega econòmica es sufraga mitjançant el brutal esforç realitzat per totes aquelles persones que tenen la seva residència en territori català. Que vull dir amb això? Doncs que tant és l'idioma que parlem, les tendències polítiques que manifestem, el partit a qui votem. Hi ha una cosa que ens manté cohesionats per sobre dels nostres orígens socials, culturals o lingüístics, l'haver de pagar i callar.
És interessant veure com les formacions polítiques es preocupen en veure la desafecció que generen davant del ciutadà, i encara més rellevant comprovar que no acerten en l'anàlisi dels fets. Per no esmentar que no entenen d'on ve aquesta frustració.
A mi el que em preocupa de veritat no és tant saber que el Govern de la Generalitat hi posi remei, sinó que aquells actors socials i polítics, referents de les esències més pures del catalanisme no defensin els interessos d'aquells que vivim, treballem, paguem i morim a Catalunya.
El catalanisme va nèixer per a donar resposta als greuges i mancances que patíem com a poble i com a socitat, no només per defensar l'existència de la llengua i cultura catalanes. En el mateix moment en que oblidem que hi ha quelcom més que la llengua, ens allunyem de les necessitats del ciutadà. Aquesta és la raó real del fracàs del catalanisme polític, no ser solució sino part del problema. No podem estar cada quatre anys cridant "que ve el PP!" perqué realment això no ens aporta res.
Estem mancats d'estrategues i sobrats del pragmatisme manifestat per una classe dirigent que esta fent fallida com a pal de paller. Ens ha arribat l'hora que el catalanisme surti de les catacombes per a refundar-se, sense pors i sense complexos. Com a únic instrument capaç de redreçar el camí, l'objectiu.
Els fonaments posats per Prat de la Riba, Macià i Pujol són sòlids, ara ens cal aixecar la bastida de quina societat volem. Una de deprimida, poruga i desorientada o una altre que tingui clar el diari de ruta a seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada