EL PERÍODE IGNOMINIÓS - LA DECADÈNCIA part I

Si bé exerceixo laboralment de comerciant, la meva professió i formació acadèmica és la Història. Sóc un historiador i de tant en tant sento la necessitat de reivindicar-me com a tal, per tant, us deixo en aquest post un breu anàlisi del nostre passat més recent.

Anomeno període ignominiós, aquella etapa que va de l'ultim govern pujolista (el de l'aliança amb el PP), passant pel primer tripartit i arribant a l'acord d'entesa actual (o tripartit 2). Així, ens centrem en un lapse de temps de nou anys, els últims nou anys.

La decadència moral, cultural i política del catalanisme en són les seves tres principals característiques. Arranquem amb una CiU dèbil a causa de vint anys de govern ininterromput, amb un projecte esgotat i/o mutil.lat, que ve d'un intent de reconstrucció nacional i que acaba amb una política autonòmica a la deriva.
De fet , personalment mai he sabut quin és l'oritzó final del pujolisme; l'autonomisme, l'independentisme, el federalisme, o si el catalanisme ho és com a excusa d'una defensa d'un determinat model de govern. M'intriga pensar en les repetides crides a una defensa col.lectiva com a element d'autodefensa partidista, no com a finalitat en si mateixa.

En fi, el període de l'ignomimia s'enceta amb una CiU esclava del PP, amb uns consellers força grisos, sense avançaments clars en el model d'autogestió i vinculat temporalment al Pla Hidrològic Nacional, veritable taló d'Aquiles de l'estrategia convergent a Espanya.
En paral.lel es manifesta un sentiment clar, el del català decebut. Aquell que viu una retirada ideològica constant, sense punts d'inflexió ferms. La del votant desil.lusionat que es llança al coll del missatge regeneracionista postul.lat per ERC, tot esperant un enrocament i que acaba sent una fugida endavant.

Ja al 2003, mercés a una ERC encegada, es produeix un canvi de tendència amb la presidència socialista. És la fi del pujolisme, d'un projecte esgotat nacionalment però que en conjunt ha sigut profitós però llarg, caracteritzat per la vella lluita Barcelona-Madrid, i que deixa pas a un govern d'esquerres que intenta superar-ho basant-se en el federalisme asimètric.