divendres, 15 de febrer del 2008

AL MIG COM EL DIJOUS

Dia rera dia me'n faig creus de veure com ens manca reacció, de copsar l'oportunitat però ser incapaç de fer res. Tenim a mestres, metges, conductors de TMB i ara als funcionaris de pressons en peu de guerra, i que fa CiU i ERC? Dormir la mona diria jo.
No trobo cap explicació a no aprofitar l'oportunitat de redreçar aquest país i encaminar el timó amb fermesa i determinació.

Val a dir que els PSC-PSOE són més llestos que la pell del diable, adormen a l'oposició. Com? senzillament l'anestesien amb subtilesa, i apujant-los hi el sou, gairebé com si governessin. Així aconsegueixen matar tota mena d'esperit combatiu engreixant i adulant a aquells que combaten. Refinament oriental i política burda, pòtola i efectiva. Al menys davant d'una colla de patates que no aprofiten el moment i que prefereixen fer servir el cotxe oficial i parlar d'alta política, d'esdeveniments passats gloriosos i de quan tornin a la Generalitat.

Pobres, no veuen que trencar el tripartit requereix astúcia, fam i desig de lideratge, per dur Catalunya més enllà.

Els ciutadans necessitem i cerquem aquest lideratge com l'aire que respirem, de fet, i davant d'apagades de llum, errades ferroviàries i demés ni els votants socialistes estan contents.
A títol individual espero que arribi una llum que il.lumini els somnis més profunds dels catalans. Una neteja de tanta mediocritat, un asèptic per a aquesta infecció que afecta el país, un líder que ens torni l'orgull de ser el que som, que poguem sentir-nos cofois d'avançar en una direcció sense donar més voltes.

I és que tinc l'impressió que donem voltes de 360 graus, que no tenim nord, direcció ni idea d'on ens condueixen republicans i convergents. El primer home que assenyali el camí tornarà a governar Catalunya.

Potser el catalanisme ha fracassat i cal que busquem un altre moviment que doni resposta a les nostres necessitats com a col.lectiu. Potser els homes i dones que piloten les naus de la política catalana no són els més adients, o estan comprats o simplement són més curts que les calces d'un capellà. Què se jo.

Lamento constatar que quan l'eminent Prat de la Riba justificava l'eclosió del nacionalisme català utilitzà el símil del temps. Afirmava al seu llibre que Catalunya despertava d'un llarg hivern amb les primeres flors de la primavera, i conseqüentment aquesta terra caminava decidida cap a la madurersa de l'estiu.
Es va equivocar i ara en perspectiva històrica es veu clar, no era la primavera sino l'estiuet de Sant Martí.