El posicionament dels partits i l'aclariment de les seves estrategies, ens permeten traçar unes grans línies mestres a seguir.
El PSC opta per candidats de baix nivell però amb joventut i un fort arrelament al territori, com és el cas de la Carme Chacón, mentres que el Partit Popular fa repetir a la incombustible Sra. Dolors Nadal, una guerrillera de trinxera com vaig poder comprobar personalment en unes jornades sobre política.
Pel que fa a ERC, aqueta formació opta per la presentació en societat d'un dels seus homes de partit "total", en Joan Ridao, persona de una baixa adscripció a corrents internes, però de probada fidelitat a l'ideari republicà. Jo l'anomenaria (per les seves similituds polítiques) "il professore", doncs és un eminent academic.
Tocant a la "eterna" núvia sense parella estable, tenim a CiU, que com sempre es deixa estimar per les diferents opcions.
El seu cap de cartell és un dels millors polítcs del moment, el Sr. Duran i Lleida, l'etern candidat del catalanisme moderat que sap que ha arribat el moment de demostrar el que val.
D'ell podríem dir que és una barreja entre Francesc Cambó i Miquel Roca, un home que té molt clares les idees i que sap vendre com millor "el peix al cove", la tàctica inamobible (però no pas menys eficient) que utilitza CiU.
I com a últim cap de llista de partit, tenim al Joan Herrera, la cara amable i pija d'ICV. Però donada la seva baixa talla personal i política, no mereix gaires comentaris, a part del estretíssim o nul marge de maniobra que tindrà si s'acompleix la desfeta que li auguren les enquestes.
El PSC opta per candidats de baix nivell però amb joventut i un fort arrelament al territori, com és el cas de la Carme Chacón, mentres que el Partit Popular fa repetir a la incombustible Sra. Dolors Nadal, una guerrillera de trinxera com vaig poder comprobar personalment en unes jornades sobre política.
Pel que fa a ERC, aqueta formació opta per la presentació en societat d'un dels seus homes de partit "total", en Joan Ridao, persona de una baixa adscripció a corrents internes, però de probada fidelitat a l'ideari republicà. Jo l'anomenaria (per les seves similituds polítiques) "il professore", doncs és un eminent academic.
Tocant a la "eterna" núvia sense parella estable, tenim a CiU, que com sempre es deixa estimar per les diferents opcions.
El seu cap de cartell és un dels millors polítcs del moment, el Sr. Duran i Lleida, l'etern candidat del catalanisme moderat que sap que ha arribat el moment de demostrar el que val.
D'ell podríem dir que és una barreja entre Francesc Cambó i Miquel Roca, un home que té molt clares les idees i que sap vendre com millor "el peix al cove", la tàctica inamobible (però no pas menys eficient) que utilitza CiU.
I com a últim cap de llista de partit, tenim al Joan Herrera, la cara amable i pija d'ICV. Però donada la seva baixa talla personal i política, no mereix gaires comentaris, a part del estretíssim o nul marge de maniobra que tindrà si s'acompleix la desfeta que li auguren les enquestes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada