PER QUÈ PERD CiU? II

Hi ha moltes maneres d'encarar la política, però la posicíó i maniobrilitat dels partits minoritàris (en aques cas els de la perifèria peninsular) és limitada i complicada.

Podem analitzar les diverses estratègies sobretot les de més rellevància, com: BNG, PNV, ERC, CiU i CC però sempre trobarem un denominador comú, el de l'intent d'influïr al partit de govern.
Cosa que no sempre és senzilla, doncs cal que ningú poseeixi una majoria suficient per a governar a soles.
De fet la Constitució Espanyola i l'ordenament parlamentari fan que les coses siguin així des de la transició, i si no es produeix cap daltabaix important continuarà uns anys més, fins que s'instauri una República unitaria i centralista a imitació de la francesa.

Ara bé que li ha passat a CiU al llarg d'aquests anys per perdre influència parlamentaria a nivell estatal?
El mateix que a Coalició Canària, que és víctima de la seva pròpia docilitat, que només amenaça, però que no planta cara realment.
Diferent és el cas del PNV, que va a la seva, passa d'aliances amb altres partits minoritàris i et deixa a l'estacada si convé als seus interessos. Una posició egoista, però que dona els seus fruits, perqué també estan disposats a plantar cara i resistir davant de temporals sense retrocedir un mil.limetre.
CiU és diferent. Massa preocupada per agradar al partit de Govern fa que el seu electorat quedi en segon terme. I evidentment no està disposada a plantar-se fermament en posició de combat. Per cas exemplificador el de l'Ebre, preferint un mal pacte a una llei pitjor.

Malauradament en aquests casos, el ciutada i sobretot les generacions que em crescut veien els nostres pares votar a CiU demanem de tant en tant resistència, ni que sigui una mica.
Estem cansats d'estratègies de saló que acaben quan a Madrid s'imposa la raó d'Estat i acabem preguntat-nos que ha passat i resant per a que les properes eleccions ens necessitin.

I és que quan no plantes cara (encara que te la trenquin) fas baixar la moral i l'autoestima del votant que t'ha recolzat, i de fet, el votant de convergent té la moral pels terres.

El PNV ha primat resistir les bufetades que els hi han caigut passant-ho malament, però generant una onada d'adhesió entre el seu electorat, que se sent orgullós de formar part d'un partit petit però que no recula. Això posa l'autoestima en nivells elevats i fa que molts catalans parlin del model basc del PNV.

Evidentment Catalunya no és Euskadi, ni nosaltres som bascos, doncs partim de concepcions i realitats polítiques molt diferents. Però tant ells com nosaltres formem part de països sense estat que no tenen cap altre defensa que els parlamentaris a Madrid. Depenem de la nostra capacitat d'influència a nivell estatal quan sigui possible, i resistir quan calgui.

Si CiU no planta cara properament corre el risc de desacreditar-se. Ara ja no ens val el "la propera vegada serà". Necessitem que s'elevi la moral sense tanta estratègia de saló i més fermesa de plantejaments.

El més preocupant de tot és que aquells que han recollit el desencís convergent a Madrid, ERC, són incapaços de desmarcar-se, essent una mala imitació de CiU. Cosa que vol dir que com a poble potser hem perdut la capacitat per creure en nosaltres mateixos.