Des del primer dia en que vaig començar el blog, em ballava pel cap escriure i recordar una persona molt volguda per mi, una d'aquelles que ens marca perqué està present al fons dels més tendres records de la infantesa. Que al cap i a la fi és el període de formació afectiva de l'èsser humà.
I a part de la meva àvia Angelina, els meus records sempre van a parar a la Vicenta, una de les dones més inteligents i bones que he conegut. De fet bona potser no en seria la paraula adient, però volia trobar un mot que definís a aquella persona que per donar, es dona ella mateixa.
I ja que ara la família tradicional (o nuclear), com a institució, explora noves figures i formes d'afectivitat, m'ha semblat indispensable transciure el que "la tieta" va significar per a molts de nosaltres.
De fet, no es pot expressar millor la institució de "la tieta" que en els versos de Joan Manuel Serrat, a la cançó (valgui la redundancia) "La Tieta".
Jo vaig tenir la sort de conèixer a na Vicenta Aliguer Jordà, la germana del meu àvi Josep Maria, nascuda al si d'una família de la burgesia de Barcelona l'any 1902.
El seu pare fòu un advocat company de classe de'n Francesc Cambó, però malgrat tenir un esdevenir presumiblament senzill, mercès al despatx del pare, optà per anar a l'Escola Industrial i sortir-ne una de les primeres dones delineants d'Espanya.
Dona de fortes conviccions cristianes, va ser en aquells temps una pionera, fundant amb algunes de les seves amigues el "Club Femení" de Barcelona.
La posició social en que nasqué no va ser obstacle per a quan va convindre amb la mort del seu pare i donat que era la germana gran, amb molta diferència amb el meu àvi, fer-se càrrec de la direcció de la família. Esdevenint el pilar d'ingressos la seva feina a la Telefonica de Espanya.
La Vicenta s'havia format dins una família i un ambient catalanista modernista, on el sentit de pàtria, fe i amor eren els pilars fonamentals dels seus valors, que amb menor o major mesura van arrelar a casa meva.
Recordo massa anèctodes, frases i ensenyaments dels que es poden posar en un blog, però puc assegurar que va estimar i va ser estimada. I que tot i no tenir fills el seu llegat no es perdrà.
Les seves restes mortals reposen al cementiri del Poblenou, a Barcelona, però la sèva esència perviu en allò que em va ensenyar i tots els papers familiars del que ella en feu custòdia, i que demà guardaré jo.
Que Déu la beneeixi.
I a part de la meva àvia Angelina, els meus records sempre van a parar a la Vicenta, una de les dones més inteligents i bones que he conegut. De fet bona potser no en seria la paraula adient, però volia trobar un mot que definís a aquella persona que per donar, es dona ella mateixa.
I ja que ara la família tradicional (o nuclear), com a institució, explora noves figures i formes d'afectivitat, m'ha semblat indispensable transciure el que "la tieta" va significar per a molts de nosaltres.
De fet, no es pot expressar millor la institució de "la tieta" que en els versos de Joan Manuel Serrat, a la cançó (valgui la redundancia) "La Tieta".
Jo vaig tenir la sort de conèixer a na Vicenta Aliguer Jordà, la germana del meu àvi Josep Maria, nascuda al si d'una família de la burgesia de Barcelona l'any 1902.
El seu pare fòu un advocat company de classe de'n Francesc Cambó, però malgrat tenir un esdevenir presumiblament senzill, mercès al despatx del pare, optà per anar a l'Escola Industrial i sortir-ne una de les primeres dones delineants d'Espanya.
Dona de fortes conviccions cristianes, va ser en aquells temps una pionera, fundant amb algunes de les seves amigues el "Club Femení" de Barcelona.
La posició social en que nasqué no va ser obstacle per a quan va convindre amb la mort del seu pare i donat que era la germana gran, amb molta diferència amb el meu àvi, fer-se càrrec de la direcció de la família. Esdevenint el pilar d'ingressos la seva feina a la Telefonica de Espanya.
La Vicenta s'havia format dins una família i un ambient catalanista modernista, on el sentit de pàtria, fe i amor eren els pilars fonamentals dels seus valors, que amb menor o major mesura van arrelar a casa meva.
Recordo massa anèctodes, frases i ensenyaments dels que es poden posar en un blog, però puc assegurar que va estimar i va ser estimada. I que tot i no tenir fills el seu llegat no es perdrà.
Les seves restes mortals reposen al cementiri del Poblenou, a Barcelona, però la sèva esència perviu en allò que em va ensenyar i tots els papers familiars del que ella en feu custòdia, i que demà guardaré jo.
Que Déu la beneeixi.
1 comentari:
LA TIETA.
quina sort,tenir aprop dones aixi.Hem recorda la meva Na Monterrat Masó i Brichs.estúdis
:mestre,pianista,funcionaria amb categoria d'aparalledor.Cristiana amb influencia bendictine.el 4 de novembre cumpliria 100anys.Persona consultada per la familia Millet,en temes del Palau de la Música.filla de una familia semblant a la teva.Hes bo recordar la nostre nissaga.m r m m
Publica un comentari a l'entrada