Doncs, bé, un cop passats aquests quatre dies de joia, tornem a la vida normal i a l'anàlisi d'una situació, que pel que fa a Catalunya comença a tenir una olor a peix podrit que embafa.
Per un cantó se-n's presenta Operación Triumfo Parlamento on CiU està nominada a no ser socia preferencial del PSOE, i en contrapartida els que sembla que tenen millors opcions són el PNV i el BNG. En Duran haurà de treure totes les seves armes de negociador i ballar com mai si no vol ser enviada a la marginalitat parlamentaria de Madrid.
I per l'altre banda tenim el famós senyor "mans netes", que com molts sabeu ha licitat una subvenció d'urgència (d'un termini de presentació de vuit dies) per un valor de 200.000€. Temàtica de la subvenció? Millorar la imatge personal i pública de l'Honorable Conseller de la Vicepresidència, Sr. Carod-Rovira. Increïble, però cert.
La degeneració de la política catalana a Catalunya i a Madrid és tal que s'ha de ser cec per no copsar en quin estadi de decadència ens trobem. El nostre President és un dels germans Marx, en aquest cas el Mudito, el nostre vicepresident és l'espavilat, en Duran el rondinaire (en dura competició amb en Mas) i mentrestant esperen que els ciutadans de Catalunya trempin amb aquest espectacle.
El més lamentable de tot és que fins i tot el Sr. Oriol Junqueras, insigne històriador i presentador de tele de cert èxit, també ha caigut al pou de les sucoses subvencions.
Realment hi ha feina a fer, perqué per netejar aquest país necessitarem un fregall de la millor qualitat, paciència, ganes de treballar i posar-nos una pinça al nas. Que la ferum a podrit és eixodidora.
Per cert, si us voleu acabar de deprimir, penseu que tota l'economia productiva del país recau en mans de l'insigne intel.ligència de l'Honorable Conseller Sr. Huguet. De segur que ara us expliqueu com és que hem caigut en semblant estadi de decadència, misèria i desencís.
Malgrat tot, vull acabar, pensant que aquesta no és la Catalunya real, sinó la d'una classe dirigent que no té ni nivell ni vergonya, però que tot i així hi ha una Catalunya que s'alça cada dia a trenc d'alba per treballar, per aixecar el país, la que el manté viu... per la que val la pena tenir esperança, paciència i amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada