divendres, 21 de març del 2008
SE CANTO
A vegades per saber on som i com som cal mirar enllà, en el nostre cas mirar al nord, al migdia de França.
El llemosí, llengua de cultura per exel.lència durant l'època medieval, font de saviesa per la literatura trobadoresca, extesa a Catalunya, al Piemont, a la Lombardia,... viu una lenta i perpètua agonia que encara no ha finit.
De res han servit les Calendretes on aprenen avui els infants la llengua dels seus avis, ni Frederic Mistral, ni Marti Claudi, ni l'agermanament occitano-català. La manca de cohesió territorial i el menyspreu per la pròpia cultura, han fet que generació rera generació l'occità quedés relegat com a llengua de pagesos, de gent sense lletra.
Avui, quan els últims parlants d'aquesta llengua bessona del català moren, és el moment de mirar endins, de veure si anem pel camí correcte, de prestigiar la nostra llengua, d'estimar-la, perqué quan un idioma mor, també mor una manera de veure, d'expressar la vida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Bones reflexions les d'aquest article. Veient el video, i malgrat la xuleta, em recorden aquells crits, encara que de ficció, de "victoire, victoire" de la pel·lícula "Evassió o Victòria" on es desprenen sentiment i identitat com a Poble. Potser encara hi som a temps.
Et convido igualment a que en algun dels teus articles futurs expliquis com compaginar la identitat com a poble, i per tan l'ús de la llengua catalana, amb arribar als sectors immigrant recents o d'antuvi per tal de fer-los partíceps de la construcció nacional com a País.
Publica un comentari a l'entrada